 |
| Fotografía de Christina Hope |
NUNCA
No tengo reloj ni destino.
Tengo frío; en mi maceta helada
no crece palabra alguna para abrigarme,
solo el gran desierto de los telegramas mudos
de los augures o de los náufragos.
(...)
(fragmento)
MAI
No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.
(de Aquelles cordes del vent, Proa, Barcelona, 1987)
 |
| Fotografía de Christina Hope |
Es tiempo de arena
Es el tiempo del silencio del caracol de mar
que parece que avanzando hable
el lenguaje insonoro
de los fantasmas
Sólo mirando atrás
le sabré responder preguntas bárbaras
con el índice trémulo y un gañido
de claridad adentrándome
piedra de luz en la
perplejidad móvil
del agua
(Traducción de Anna Rossell)
NOMÉS
És temps de sorra
És el temps del silenci del cargol marí
que sembla que enraoni avançant
el llenguatge insonor
dels fantasmes
Només mirant enrere
li sabré contestar preguntes bàrbares
amb l'índex trèmol i un rogall
claror endintsant-me
pedra de llum en la
perplexitat mòbil
de l'aigua
(de De riu desfet y en Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010, p.272)
 |
| Fotografía de Christina Hope |
IX
Este desasosiego mío
hoy no proviene ni de Amigo ni
Proviene de esta extraña polución
de las palabras sin altura
del morir no asumido
sin un perfume de cantos ni cirios ni plegarias
Se nos clavaron los dientes
en los techos
que sólo saben caer
en la negrura que nos filtra
la memoria
y nos oprime con esqueletos el chorro del corazón
la vida deseada
Proviene de este todo-el-mundo obseso
por tatuar la tierra
las montañas de los cuerpos
con el índice inflexible
de las balas
(Traducción de Anna Rossell)
IX
Aquest desfici
avui no em ve ni d'Amic ni
Em ve d'aquesta estranya pol·lució
de les paraules sense alçada
del morir no assumit
sense un perfum de cants ni ciris ni pregàries
Se'ns han clavat les dents
als sostres
que només saben caure
a la negror que ens filtra
la memòria
i ens oprimeix amb esquelets el raig del cor
la vida desitjada
Em ve d'aquest tothom enderiat
per tatuar la terra
les muntanyes dels cossos
amb l'índex inflexible
de les bales
(de Versió original, València, Germania, 1996
y en Obra poética, Proa, Barcelona, 2010)
 |
| Fotografía de Christina Hope |
POCO
Que poca cosa
es todo. Y yo quisiera
ser mar, darte,
piñón maduro, la vida,
en mi cáscara.
(Traducción de Anna Rossell)
POC
Que poca cosa
és tot. I jo voldria
ser mar, donar-te,
pinyó madur, la vida,
en la meva clofolla.
(de Estais, y en Obra poètica, Proa, Barcelona, 2010)
FELÍCIA DIXIT
A veces, la vida te envía una ventolera que te deja
fuera del camino; y así me pasó a mí,
el viento me sacó del camino que llevaba y me apartó de todo
fuera del camino; y así me pasó a mí,
el viento me sacó del camino que llevaba y me apartó de todo
para leer más en: LA TERTULIA LITERARIA DE ANA ROSSELL
No hay comentarios:
Publicar un comentario